Els nostres pares, nascuts a aquelles terres, eren nens, però no ho han oblidat.
LA BATALLA DE L’EBRE
Jesús Massip
Jesús Massip
Bufava un vent feréstec.
Soldats sense banderes
passant per baix dels arbres
-cruixen les oliveres-.
A dalt un poble dòcil:
Cases com pans
al forn d’un sol inhòspit,
arrenglerades, netes.
La pobra gent que no fa història,
tremolant a la plaça.
La noia que esperava una llavor,
jau a una banda i plora sobre els segles
com l’ametller estellat per la metralla.
-Quan costa fer la història!
I estaven sempre allí.
No, no ho sabien, però ells hi estaven.
Cada any el blat i el vi
necessitaven les mans dures, l’aladre,
l’amor tebi, la son,
la nit i el dia.
I feia anys i panys però ningú ho sabia.
Ara els seus noms anaven als diaris
com si prenguessin importància.
Noms antics i difícils,
noms transparent i tendres,
noms de romanç de cec,
noms de pedra i de riu,
insòlits, trepidants -sota el soroll- immòbils.
El vi (s’havia fet al fons del roure
silenciosament) d’un sol cop, ara,
d’un sol crit, es feu agre.
-Ara que entrava amb estrèpit de déus
dins de la història-.
Com les abelles
havien fet el rusc al tou de l’alta roca,
i ara uns moixons enormes
soltaven els seu ous
i esquitxaven de foc tot el seu traginar
tota la vida, per fer-hi entrar la història:
Joan, Maria, Càndia, Cinta, no més.
Josep, si acàs, i prou. N‘hi havia prou.
Es coneixien tots ans de la història,
ara mai més sabrien com cridar-se.
De sobte desvetllats del seu llarg somni
per unes veus estranyes
s’han esgarriat com la llocada
de perdiganes fugitives
entre rostolls cremats i olors novelles.
El màrgens alts i antics,
les soques mortes
els ceps vençuts, la terra mil·lenària
tot dins la història.
Bufava un vent feréstec,
soldats sense banderes,
a dalt un poble dòcil.
-La pobra gent que cria
soldats per a la història-.
Soldats sense banderes
passant per baix dels arbres
-cruixen les oliveres-.
A dalt un poble dòcil:
Cases com pans
al forn d’un sol inhòspit,
arrenglerades, netes.
La pobra gent que no fa història,
tremolant a la plaça.
La noia que esperava una llavor,
jau a una banda i plora sobre els segles
com l’ametller estellat per la metralla.
-Quan costa fer la història!
I estaven sempre allí.
No, no ho sabien, però ells hi estaven.
Cada any el blat i el vi
necessitaven les mans dures, l’aladre,
l’amor tebi, la son,
la nit i el dia.
I feia anys i panys però ningú ho sabia.
Ara els seus noms anaven als diaris
com si prenguessin importància.
Noms antics i difícils,
noms transparent i tendres,
noms de romanç de cec,
noms de pedra i de riu,
insòlits, trepidants -sota el soroll- immòbils.
El vi (s’havia fet al fons del roure
silenciosament) d’un sol cop, ara,
d’un sol crit, es feu agre.
-Ara que entrava amb estrèpit de déus
dins de la història-.
Com les abelles
havien fet el rusc al tou de l’alta roca,
i ara uns moixons enormes
soltaven els seu ous
i esquitxaven de foc tot el seu traginar
tota la vida, per fer-hi entrar la història:
Joan, Maria, Càndia, Cinta, no més.
Josep, si acàs, i prou. N‘hi havia prou.
Es coneixien tots ans de la història,
ara mai més sabrien com cridar-se.
De sobte desvetllats del seu llarg somni
per unes veus estranyes
s’han esgarriat com la llocada
de perdiganes fugitives
entre rostolls cremats i olors novelles.
El màrgens alts i antics,
les soques mortes
els ceps vençuts, la terra mil·lenària
tot dins la història.
Bufava un vent feréstec,
soldats sense banderes,
a dalt un poble dòcil.
-La pobra gent que cria
soldats per a la història-.
 |
| BENIFALLET Bressol Beltran |
 |
| FLIX Bressol Barenys |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada