Aquest diumenge 29 acabem les actuacions de juliol a l'Empordà, serem a la plaça de Camallera a les 22h , dins el Festival Camallera cançó d'autor. Veniu a sentir amb nosaltres. Entre Roger Mas i Pau Riba...
Maleïdes les Guerres és un espectacle de música, poesia, cançons i paraula. Cultura per la pau. La Bellesa per combatre la destrucció.
dimarts, 24 de juliol de 2018
dilluns, 23 de juliol de 2018
emocions prop de lo riu
Es fa difícil dir tot el que vam viure ahir a Caseres, on convidats pel Departament de Justícia vam fer MALEïDES LES GUERRES dins el marc de la Commemoració dels 80 anys de la Batalla de l'Ebre.
Amb l'alcalde de Caseres, la Directora General de Memòria i Justícia Carme Garcia.
Amb l'alcalde de Caseres, la Directora General de Memòria i Justícia Carme Garcia.
dissabte, 21 de juliol de 2018
diumenge 22 JULIOL A CASERES (TERRA ALTA)
per commemorar els 80 anys de la indigna Batalla de l'Ebre serem als actes oficials de la Generalitat. Us hi esperem, tindrem alguna novetat, direm per primera vegada un poema LA BATALLA DE L'EBRE, de Jesús Massip.
LA BATALLA DE L’EBRE
Jesús Massip
Jesús Massip
Bufava un vent feréstec.
Soldats sense banderes
passant per baix dels arbres
-cruixen les oliveres-.
A dalt un poble dòcil:
Cases com pans
al forn d’un sol inhòspit,
arrenglerades, netes.
La pobra gent que no fa història,
tremolant a la plaça.
La noia que esperava una llavor,
jau a una banda i plora sobre els segles
com l’ametller estellat per la metralla.
-Quan costa fer la història!
I estaven sempre allí.
No, no ho sabien, però ells hi estaven.
Cada any el blat i el vi
necessitaven les mans dures, l’aladre,
l’amor tebi, la son,
la nit i el dia.
I feia anys i panys però ningú ho sabia.
Ara els seus noms anaven als diaris
com si prenguessin importància.
Noms antics i difícils,
noms transparent i tendres,
noms de romanç de cec,
noms de pedra i de riu,
insòlits, trepidants -sota el soroll- immòbils.
El vi (s’havia fet al fons del roure
silenciosament) d’un sol cop, ara,
d’un sol crit, es feu agre.
-Ara que entrava amb estrèpit de déus
dins de la història-.
Com les abelles
havien fet el rusc al tou de l’alta roca,
i ara uns moixons enormes
soltaven els seu ous
i esquitxaven de foc tot el seu traginar
tota la vida, per fer-hi entrar la història:
Joan, Maria, Càndia, Cinta, no més.
Josep, si acàs, i prou. N‘hi havia prou.
Es coneixien tots ans de la història,
ara mai més sabrien com cridar-se.
De sobte desvetllats del seu llarg somni
per unes veus estranyes
s’han esgarriat com la llocada
de perdiganes fugitives
entre rostolls cremats i olors novelles.
El màrgens alts i antics,
les soques mortes
els ceps vençuts, la terra mil·lenària
tot dins la història.
Bufava un vent feréstec,
soldats sense banderes,
a dalt un poble dòcil.
-La pobra gent que cria
soldats per a la història-.
Soldats sense banderes
passant per baix dels arbres
-cruixen les oliveres-.
A dalt un poble dòcil:
Cases com pans
al forn d’un sol inhòspit,
arrenglerades, netes.
La pobra gent que no fa història,
tremolant a la plaça.
La noia que esperava una llavor,
jau a una banda i plora sobre els segles
com l’ametller estellat per la metralla.
-Quan costa fer la història!
I estaven sempre allí.
No, no ho sabien, però ells hi estaven.
Cada any el blat i el vi
necessitaven les mans dures, l’aladre,
l’amor tebi, la son,
la nit i el dia.
I feia anys i panys però ningú ho sabia.
Ara els seus noms anaven als diaris
com si prenguessin importància.
Noms antics i difícils,
noms transparent i tendres,
noms de romanç de cec,
noms de pedra i de riu,
insòlits, trepidants -sota el soroll- immòbils.
El vi (s’havia fet al fons del roure
silenciosament) d’un sol cop, ara,
d’un sol crit, es feu agre.
-Ara que entrava amb estrèpit de déus
dins de la història-.
Com les abelles
havien fet el rusc al tou de l’alta roca,
i ara uns moixons enormes
soltaven els seu ous
i esquitxaven de foc tot el seu traginar
tota la vida, per fer-hi entrar la història:
Joan, Maria, Càndia, Cinta, no més.
Josep, si acàs, i prou. N‘hi havia prou.
Es coneixien tots ans de la història,
ara mai més sabrien com cridar-se.
De sobte desvetllats del seu llarg somni
per unes veus estranyes
s’han esgarriat com la llocada
de perdiganes fugitives
entre rostolls cremats i olors novelles.
El màrgens alts i antics,
les soques mortes
els ceps vençuts, la terra mil·lenària
tot dins la història.
Bufava un vent feréstec,
soldats sense banderes,
a dalt un poble dòcil.
-La pobra gent que cria
soldats per a la història-.
![]() |
BENIFALLET Bressol Beltran |
![]() |
FLIX Bressol Barenys |
Etiquetes de comentaris:
80 anys,
armes de construcció massiva,
BATALLA DE L'EBRE,
BIBERÓ,
cultura,
Festa per la Llibertat,
guerra civil,
ICIP,
JUSTICIA,
MEMÒRIA,
museu de Barcelona,
paraules
dijous, 19 de juliol de 2018
REFUGI 307 avui a les 20h i a les 22h
Avui tornem al REFUGI 307 de Montjuïc a Barcelona, no és qualsevol lloc
Ahir al Castell de Cornellà... va ser taan bonic! GRàcies a tots els que vau venir.
Ahir al Castell de Cornellà... va ser taan bonic! GRàcies a tots els que vau venir.
dimecres, 18 de juliol de 2018
18 de juliol a CORNELLÀ, demà més REFUGI
Avui a les 22h serem al CASTELL DE CORNELLÀ dins les Nits d'Estiu al Castell.
Veniu a sentir amb nosaltres.
Entrada lliure.
Veniu a sentir amb nosaltres.
Entrada lliure.
Demà dijous 19 tornem al REFUGI 307
diumenge, 15 de juliol de 2018
REFUGI 307 el 17 i el 19 de juliol dins el GREC 2018
MALEÏDES LES GUERRES (I AQUELL QUI LES VA FER)
Espectacle poeticomusical sobre les guerres i les seves conseqüències, una denúncia dels conflictes bèl·lics que utilitza la música, les paraules i la creativitat per donar un cop de puny sobre la taula i dir prou a la barbàrie. Aquest juliol ho fan en un escenari on, durant la Guerra Civil, molts barcelonins i barcelonines van viure l’horror dels bombardejos de l’aviació feixista sobre la ciutat. L’espectacle, que es desenvolupa al pati d’entrada del refugi i que està fet de la música de Carles Beltran, les paraules de Lali Barenys i el cant de Namina, es combina amb visites guiades al refugi.
Espai: MUHBA Refugi 307 (Nou de la Rambla, 175)
Dates 17 i 19 de juliol, a les 20 i 22 h
Durada: 1 hora d’espectacle i 45 minuts de visita guiada
Preu: 10 €
Dates 17 i 19 de juliol, a les 20 i 22 h
Durada: 1 hora d’espectacle i 45 minuts de visita guiada
Preu: 10 €
Informació i reserves del MUHBA:
Adreça electrònica: reservesmuhba@eicub.net
Telèfon: 93 256 21 22
Horari d’atenció: de dilluns a divendres de 10 a 14 h i de 16 a 19 h
Adreça electrònica: reservesmuhba@eicub.net
Telèfon: 93 256 21 22
Horari d’atenció: de dilluns a divendres de 10 a 14 h i de 16 a 19 h
aqui teniu el link http://lameva.barcelona.cat/grec/ca/activitat/maleides-les-guerres-i-aquell-qui-les-va-fer
EL FARISTOL (reflexions)
aqui trobareu l'article publicat per LA RELLA http://larella.cat/el-faristol/
El faristol
jul. 13, 2018
Posem que el teatre és un ritual per comunicar, dir, fer sentir, compartir, aprendre… Amb el teatre de text, com a actriu, t’empasses la lletra, la processes, la paeixes, la interpretes i després la serveixes, la regales, la dónes. Ja ho deia Mamet: els personatges són el que diuen.
I el públic ho rep empaquetat: personatge, gestos, paraules, emoció, i, allà lluny, hi ha l’ autor i les lletres, el codi.
Regales el codi descodificat.
I el públic ho rep empaquetat: personatge, gestos, paraules, emoció, i, allà lluny, hi ha l’ autor i les lletres, el codi.
Regales el codi descodificat.
Mantenir el Faristol a escena ho canvia tot, perquè el faristol conté, suporta, visibilitza les lletres, les paraules, el codi.
A Maleïdes les Guerres (i aquell qui les va fer) incialment ho sentia quasi com una necessitat per mi, per protegir-me del retorn a l’escena, en aquesta aventura nova on em convidava el Carles. El faristol, el micro, les ulleres, tot novetat per mi, eren en realitat un aixopluc.
Fa uns dies, ara que ja no necessito protecció, he començat a sentir una cosa nova, molt estranya: el faristol ja no em protegeix a mi, sinó al públic.
A Maleïdes les Guerres (i aquell qui les va fer) incialment ho sentia quasi com una necessitat per mi, per protegir-me del retorn a l’escena, en aquesta aventura nova on em convidava el Carles. El faristol, el micro, les ulleres, tot novetat per mi, eren en realitat un aixopluc.
Fa uns dies, ara que ja no necessito protecció, he començat a sentir una cosa nova, molt estranya: el faristol ja no em protegeix a mi, sinó al públic.
Mantenir visualment present el codi fa que tot el viatge sigui en aparença més distant. Perquè entre la història i l’espectador hi mantenim present l’acte intel·lectual. Entre la història que m’expliquen i jo hi ha unes notes, una veu, un faristol, un micròfon, unes ulleres, unes lletres, unes paraules, un codi.
Barrejar la cruíssima veritat/realitat de les paraules amb un cert allunyament Brechtià (m’ho estan llegint, ho ha escrit algú, ho llegeix algú) pot semblar contradictori, i contrari a l’emoció, però no, a jutjar pel que veiem en acabar l’espectacle, pel que notem, no va en contra del sentir i emocionar-se. Aquesta mescla és volguda, està pensada així, perquè el nostre missatge, el nostre voler arribar, és emocional i reflexiu. Volem emocionar i provocar reflexió a partir de la sinceritat de la música i de les paraules escrites.
Aquesta sensació m’ha vingut en un dels darrers bolos, en què el públic quedava parcialment il·luminat, el teníem molt a prop, els veia escoltant, sentint, viatjant amb la nostra música i paraula, i no sé com explicar-ho, però, de cop vaig notar que, si em descuidava, podia fer-los mal.
El faristol protegia el públic de la pluja de veritats.
Veia i no veia el públic, i me’ls vaig voler imaginar fent aquell gest que sempre m’ha fascinat del meu pare quan llegeix: tancar els ulls mantenint el llibre a la falda, amb la mà plana a la pàgina on ha pausat la lectura, i així amb els ulls tancats, sentir l’eco del que ha llegit.
I és que vaig notar clarament que si els deia el text mirant-los als ulls, aquest moment tan necessari en el teatre, els podia interrompre en aquest acte tan íntim, els podria inclús fer mal. Perquè les paraules que donem, fan mal. Les veritats que donem, fan mal.
Deixar un espai perquè l’espectador ompli els buits que no visualitza (avui que les pantalles ens ho il·lustren tot i tot), fa que cadascú se’l faci més internament seu. La fórmula que ho fa possible, per mi, es sens dubte, barrejar la música- molt més abstracta, i que no demana descodificació, demana recepció i prou, sense pensar-la, només sentir-la- amb les paraules.
El faristol protegia el públic de la pluja de veritats.
Veia i no veia el públic, i me’ls vaig voler imaginar fent aquell gest que sempre m’ha fascinat del meu pare quan llegeix: tancar els ulls mantenint el llibre a la falda, amb la mà plana a la pàgina on ha pausat la lectura, i així amb els ulls tancats, sentir l’eco del que ha llegit.
I és que vaig notar clarament que si els deia el text mirant-los als ulls, aquest moment tan necessari en el teatre, els podia interrompre en aquest acte tan íntim, els podria inclús fer mal. Perquè les paraules que donem, fan mal. Les veritats que donem, fan mal.
Deixar un espai perquè l’espectador ompli els buits que no visualitza (avui que les pantalles ens ho il·lustren tot i tot), fa que cadascú se’l faci més internament seu. La fórmula que ho fa possible, per mi, es sens dubte, barrejar la música- molt més abstracta, i que no demana descodificació, demana recepció i prou, sense pensar-la, només sentir-la- amb les paraules.
Quan s’obren les llums i deixem l’escenari, (i els faristols i els instruments s’hi queden) i ens acostem al públic per fer un brindis per la cultura i per la pau, notem l’emoció de qui ha viatjat amb nosaltres, i notem que ara som un munt d’individus penetrats per un mateix eco. Un eco que és un silenci, un silenci que crida que hem de fer alguna cosa. Que hem de canviar aquest nostre món.
I nosaltres tres brindarem i voldrem creure, un cop més, que avui el ritual teatral potser no serà tan efímer, perquè quan cadascú arribi a casa i es quedi sol, abans de dormir, podrà tancar els ulls i sentir aquell eco…
Gràcies Lluçà
Nit intensa i preciosa a Lluçà, al Claustre romànic del Monestir. Ple.
Gràcies a tots els que vau venir i gràcies al vostre comentaris..
Gràcies a tots els que vau venir i gràcies al vostre comentaris..
Maleïdes les guerres ( i aquell qui les va fer) amb Carles Beltran, Lali Barenys i Namina. Dolor, emoció, tristesa...Encara sacsejada.... Fonda La Primitiva
Encara ressona dins meu l’eco de “ Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer)”. Emoció, reflexió i rabiosa veritat al Claustre del Monestir de Lluçà. Música i paraules que ens han sacsejat i alertat: que ningú es quedi quiet, que hi podem fer molt. #unaltremónéspossible Lali Barenys
Subscriure's a:
Missatges (Atom)