dijous, 4 d’octubre de 2018

ENDERROCK sobre Maleides

ENTREVISTA ENDERROCK

Lali Barenys: «L'octubre de l'any passat ens vam adonar que la història la podem fer nosaltres»

 L'actriu i guionista del projecte Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer) ens explica com combaten la guerra i la injustícia amb la bellesa de la música i la paraula

 | 03/10/2018 a les 20:00h
Lali Barenys i Namina de Maleïdes les guerres
Lali Barenys i Namina de Maleïdes les guerres | Arxiu de l'artista
D'injustícies, el món n'és ple. De tantes que n'hi ha, el volum dels drames acaba per tapar-nos els ulls i no veure ni guerres ni patiments aliens, per tal de poder viure les nostres vides en pau. L'espectacle Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer) vol lluitar contra aquesta apatia, per això des de fa un any, que utilitza la bellesa de la música i la paraula contra la guerra i la barbarie. Recordant-nos la misèria, apel·lant-nos directament, i encoratjant-nos a lluitar-hi. 

Tot va començar l'estiu de l'any passat quan l'actriu Lali Barenys i el músic Carles Beltrán van crear l'espectacle Paraules de refugi, a petició d'un programa que va impulsar l'Ajuntament de Barcelona pels refugiats. Aquest era l'embrió del que després, sumant-hi la veu de la cantant Namina, seria Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer). Aquest any han aconseguit transformar l'espectacle i donar-li forma de disc. Un disc homònim editat per DiscMedi, que no evitarà que l'espectacle es continui representant arreu del territori. La pròxima cita és aquest divendres 5 d'octubre al Teatre Sagarra (Santa Coloma de Gramanet). Parlem amb l'actriu i autora del guió de l'espectacle, Lali Barenys, perquè ens expliqui més sobre el projecte.

Com passeu del duet amb el Carles de Paraules de refugi a ser tots tres?
Paraules de refugi no hi havia cantant només érem nosaltres dos i textos, tots sobre cooperants arreu del món. Ho vam fer un parell de vegades i va agradar i impactar molt. Però un cop vam tenir el material de Maleides les Guerres a les mans, vam veure que clar que ho havíem de convertir en una altra cosa. El primer va ser afegir-hi una cantant, perquè era una fórmula que el Carles portava anys treballant-hi i sabia que funcionava. Vam fer un escàner a Namina i ens va encantar, així que li vam proposar de sumar-s'hi. A partir d'aquí vam començar a elaborar el guió entre els dos. Mentre jo feia una cerca de poesia de tots els temps, el Carles feia una cerca de músiques.

Per què la fórmula instrument, paraula i cant?
El número tres és màgic. En aquest espectacle la barreja de música, paraula i cant es troben per separat, per aconseguir convertir-se en els elements bàsics i essencials de comunicació que ha de tenir qualsevol espectacle. La unió de les tres coses dona un missatge, l'hora i vint minuts de show és molt potent i crec, des de la humilitat, que impacta molt.
 

Quina rebuda heu tingut?
L'espectador rep un impacte emocional molt fort. M'agrada dir que és un cop de puny a l'estómac per la densitat del que diem i com ho diem. Parlem de coses horroroses que estan passant i això ens fa donar, també, un cop de puny sobre la taula, en el sentit que estem recordant que passen aquestes coses i volem modificar-les. Ho estem recordant des de la bellesa de la música i el cop a la taula és és un "prou, no podem continuar així". Hem de fer alguna cosa.

És molt dur, doncs, l’espectacle?
Mentre ho anàvem preparant pensàvem “ostres, potser hauríem de fer alguna concessió de tant en tant, hauríem de dir alguna cosa divertida”. Però clar, si parlàvem de “maleïdes les guerres i aquells qui les van fer” -tot i que al final hi hagi un punt d'esperança- valia la pena ser dràstics i contundents. El que passa ho fa sense concessions. Quan un nen està a un carrer de Síria i li cauen bombes, no hi ha concessions, allò està passant. Quan arriba una pastera plena de gent i deixem que es morin, allò està passant i no tenim perdó. I això ens ho hem de dir, ens ho hem de tirar a la cara i preguntar-nos què en fem del sentiment que tenim.Quan acaba l'espectacle i la gent està tocada, hi ha un punt de catarsisper haver compartit un moment de commoció i és com si ens conjuréssim tots. L'obra commou tant, que ja fa molt temps quequan acabem, baixem de l’escenari a brindar amb la gent, és un moment meravellós. Les reaccions de la gent van des de un “només vull abraçar-te”, a un “ostres, hem de fer alguna cosa”. La gent surt commuguda, però convençuda que hem de fer alguna cosa. Encara que només sigui pensar-hi cada dia.

L'any passat, just quan començàveu l'espectacle, us va enganxar de ple el procés el convuls octubre. Com va afectar a l'obra?
Sí, tot aquest espectacle el vam fer el juliol de 2017, i llavors l'octubre de fa un any va passar el que va passar i a nosaltres ens ho va canviar tot. Parlàvem de les injustícies del món, de la barbàrie, de la mentida, de com de malament es gestionen els conflictes... I de cop i volta, ens vam trobar nosaltres en plena revolta pacífica. A nosaltres no ens estan matant, però la nostra situació també és fruit d'una injustícia, d'una mala gestió dels conflictes. Vam estrenar l'espectacle la setmana després que tanquessin els jordis. Per nosaltres, i per tothom que hi era, era un moment molt desolador. A banda del posicionament, que evidentment tenim tots tres i que és molt clar, tampoc anàvem a fer un espectacle per adoctrinar i dir a la gent que ha de pensar. Però sí que està clar que fem una defensa aferrissadíssima de la revolta pacífica. En aquest sentit ho posem a l'espectacle. Estem atents del que passa al carrer i afegim o diem les coses que ens sembla que hem de dir. Fins i tot tenim un poema que fa referència als rapers o als pallassos.
 

Tant tu com Maleïdes les guerres sou uns acèrrims defensors de la bellesa. Com es pot utilitzar per lluitar contra la lletjor de la guerra?
De quina manera, sinó? Les imatges dels refugiats són horroroses. Contra el sentiment que ens provoca allò, quin altre sentiment hi pots contraposar que no sigui l'amor, l'estimar-se a les persones, l'entendre que allà hi ha una família destrossada, perdent-ho tot? Hem de ser feliços al nostre pas per la Terra intentant fer-la més bonica. Com? Doncs amb la música, les paraules, la poesia... Totes aquestes són eines de transformació de la societat. En contra de les armes de destrucció massiva, tenim les armes de construcció massiva. Les tinc jo, les tens tu i les té cadascú de nosaltres amb el seu ofici.

El nom de "Maleïdes les guerres" ve de la cançó d'Ovidi Montllor?
Sí, som molt amants de l'Ovidi, ell és el gran exemple del que estem explicant: algú molt compromès, amb molta qualitat i que estima les paraules, explica amb la música i comunica. De seguida vam pensar en aquest poema i estava clar que hi havia de ser, també a l'hora de pensar el títol. A més, no només “maleïdes les guerres”, sinó “maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer)”, perquè no es fan soles, hi ha algú darrere, hi ha un interès.

A l'espectacle compteu amb textos i cançons de Bob Dylan, Manel, Arthur Rimbaud, Boris Vian o Silvio Rodríguez, entre d'altres. En tens algun de preferit?
No, no tinc cap text preferit. Però sí que hi ha moments que impacten més. A l'acabar tothom es queda amb una història d’una dona represaliada al Congo que va escriure una amiga meva. Però tots els textos i totes les cançons que canta la Natàlia, m'encanten. De fet, a vegades a les fotos surto embadalida quan ella canta o quan el Carles toca. Estem molt connectats els tres, ens escoltem i ens sentim. Tot i així, sí que hi ha un text que em toca molt. És un que vaig encarregar a la meva germana i va sobre un grup de gent que s’escapa de la guerra civil espanyola i acaba convertint-se en un grup que escapa de Síria. 

A hores d'ara encara hi ha moltes guerres, conflictes i injustícies... Què creus que ens queda per aprendre com a societat?
Per mi, el principal que estem fent malament, és donar per bo el que estem fent. I per tant, la mandra i el dir “el món va així perquè els altres ho fan”. No, el món anirà com nosaltres decidim. Jo l'octubre passat me'n vaig adonar d'això. Hem tingut la sort de viure un moment en què ens hem adonat que la història la podem fer nosaltres. Ara això sembla súper grandiloqüent, però en aquell moment ens vam adonar que nosaltres podíem canviar les coses. Després res ha anat com volíem i ja està, hem tornat a aprendre que res. Però la sensació aquella, d'"ostres si algú vol canviar alguna cosa, ho aconseguirà", d'això és del que ens hem de conscienciar. També crec que, com diu José Maria Mendiluce en el seu llibre El amor armado, la pau es fa amb totes les coses, des de que et lleves fins que te'n vas dormir. Ja sigui no sent antipàtic amb el forner quan li compres el pa, escoltant, entenent, empatitzant, no permetent ni deixant passar maltractaments... Tot això vol dir fer la pau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada