dimarts, 29 de maig del 2018
dilluns, 28 de maig del 2018
Gràcies LA XARXA
Moltes gràcies, sorprèn sentir també a través de la pantalla..
Ahir es va poder veure a la pantalla tot l'espectacle sencer.
LA XARXA DE TV LOCALS podreu veure la gravació íntegra de l'espectacle http://www.laxarxa.com/media/noticia/l-espectacle-de-denuncia-maleides-les-guerres-i-aquell-qui-les-va-fer-aterra-a-la-televisio
divendres, 25 de maig del 2018
divendres 1 de juny serem a CALDES DE MONTBUI
El Centre Ateneu Democràtic i Progressista de Caldes,
El Centru,
no és qualsevol lloc.
Un punt de trobada de gent inquieta,
amb ganes de canviar les coses,
amb ganes de fer un món millor i més just.
Vine a sentir amb nosaltres
dijous, 24 de maig del 2018
divendres, 11 de maig del 2018
lo riu és vida
Preparem la nostra participació als actes de commemoració del 80 aniversari de la indigna Batalla de l'Ebre.
Els nostres pares, nascuts a aquelles terres, eren nens, però no ho han oblidat.
Els nostres pares, nascuts a aquelles terres, eren nens, però no ho han oblidat.
LA BATALLA DE L’EBRE
Jesús Massip
Jesús Massip
Bufava un vent feréstec.
Soldats sense banderes
passant per baix dels arbres
-cruixen les oliveres-.
A dalt un poble dòcil:
Cases com pans
al forn d’un sol inhòspit,
arrenglerades, netes.
La pobra gent que no fa història,
tremolant a la plaça.
La noia que esperava una llavor,
jau a una banda i plora sobre els segles
com l’ametller estellat per la metralla.
-Quan costa fer la història!
I estaven sempre allí.
No, no ho sabien, però ells hi estaven.
Cada any el blat i el vi
necessitaven les mans dures, l’aladre,
l’amor tebi, la son,
la nit i el dia.
I feia anys i panys però ningú ho sabia.
Ara els seus noms anaven als diaris
com si prenguessin importància.
Noms antics i difícils,
noms transparent i tendres,
noms de romanç de cec,
noms de pedra i de riu,
insòlits, trepidants -sota el soroll- immòbils.
El vi (s’havia fet al fons del roure
silenciosament) d’un sol cop, ara,
d’un sol crit, es feu agre.
-Ara que entrava amb estrèpit de déus
dins de la història-.
Com les abelles
havien fet el rusc al tou de l’alta roca,
i ara uns moixons enormes
soltaven els seu ous
i esquitxaven de foc tot el seu traginar
tota la vida, per fer-hi entrar la història:
Joan, Maria, Càndia, Cinta, no més.
Josep, si acàs, i prou. N‘hi havia prou.
Es coneixien tots ans de la història,
ara mai més sabrien com cridar-se.
De sobte desvetllats del seu llarg somni
per unes veus estranyes
s’han esgarriat com la llocada
de perdiganes fugitives
entre rostolls cremats i olors novelles.
El màrgens alts i antics,
les soques mortes
els ceps vençuts, la terra mil·lenària
tot dins la història.
Bufava un vent feréstec,
soldats sense banderes,
a dalt un poble dòcil.
-La pobra gent que cria
soldats per a la història-.
Soldats sense banderes
passant per baix dels arbres
-cruixen les oliveres-.
A dalt un poble dòcil:
Cases com pans
al forn d’un sol inhòspit,
arrenglerades, netes.
La pobra gent que no fa història,
tremolant a la plaça.
La noia que esperava una llavor,
jau a una banda i plora sobre els segles
com l’ametller estellat per la metralla.
-Quan costa fer la història!
I estaven sempre allí.
No, no ho sabien, però ells hi estaven.
Cada any el blat i el vi
necessitaven les mans dures, l’aladre,
l’amor tebi, la son,
la nit i el dia.
I feia anys i panys però ningú ho sabia.
Ara els seus noms anaven als diaris
com si prenguessin importància.
Noms antics i difícils,
noms transparent i tendres,
noms de romanç de cec,
noms de pedra i de riu,
insòlits, trepidants -sota el soroll- immòbils.
El vi (s’havia fet al fons del roure
silenciosament) d’un sol cop, ara,
d’un sol crit, es feu agre.
-Ara que entrava amb estrèpit de déus
dins de la història-.
Com les abelles
havien fet el rusc al tou de l’alta roca,
i ara uns moixons enormes
soltaven els seu ous
i esquitxaven de foc tot el seu traginar
tota la vida, per fer-hi entrar la història:
Joan, Maria, Càndia, Cinta, no més.
Josep, si acàs, i prou. N‘hi havia prou.
Es coneixien tots ans de la història,
ara mai més sabrien com cridar-se.
De sobte desvetllats del seu llarg somni
per unes veus estranyes
s’han esgarriat com la llocada
de perdiganes fugitives
entre rostolls cremats i olors novelles.
El màrgens alts i antics,
les soques mortes
els ceps vençuts, la terra mil·lenària
tot dins la història.
Bufava un vent feréstec,
soldats sense banderes,
a dalt un poble dòcil.
-La pobra gent que cria
soldats per a la història-.
 |
| BENIFALLET Bressol Beltran |
 |
| FLIX Bressol Barenys |
dilluns, 7 de maig del 2018
és urgent
Sabeu perquè fem un brindis per la Cultura i per la Pau quan acabem l'espectacle?
Per poder parlar amb tots els que heu vingut, per compartir aquest moment intens, per saber que som multitud els qui creiem que les paraules i la música són una bona eina pel combat.
Per saber que creiem que podem canviar les coses.
Que ens toca a nosaltres fer un món millor. I que és urgent.
Gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies Llagostera Solidària, Enric Ramionet i tots els que vau col.laborar i els que vau venir.
Gràcies Esplugues Primavera Solidària, Ajuntament Àrea de Cooperació i a l'Avenç d'Esplugues, tornarem quan vulgueu!
Una abraçada
Voleu llegir quatre paraules respecte això?
dimecres, 2 de maig del 2018
paraules boniques que ens escriuen
Article publicat a EL BUTLLETÍ DE LLAGOSTERA
Que ve el llop | Empunyem l’arma de construcció massiva
Cridada a ser una maledicció per a tots aquells éssers interessats en què confonguem la llum del vol nocturn d’un caça bombarder amb un estel fugaç al servei de bons propòsits. Un desig de fogueig per als individus que pretenen convèncer-nos que a les parades del lliure comerç la mort humana no hi és mercaderia. Una arma de construcció massiva, un oxímoron necessari, una missiva per a les consciències que encara no han associat indefectiblement la guerra amb la injustificable destrucció de vides iguals. Perquè no hi ha cap estat, ni aquí ni enlloc, que tingui dret a fer de la seves lleis o interessos un imperi, que es torni en contra de les pròpies persones a les quals hauria de servir o almenys respectar.
De la mà de Llagostera Solidària, Maleïdes les guerres arriba al Casino el dissabte 5 de maig (21 h; 10 euros amb reducció a 5 per als joves, aturats i jubilats) enmig d’una atapeïda agenda d’actuacions per ateneus i teatres d’arreu del país. L’obra, que es podrà veure properament al festival Grec de Barcelona, també ha format part de la cartellera del Teatre Gaudí, del cartell del festival Barnasants i es va representar entre els actes de la manifestació del passat 7 de desembre a Brussel·les. Es tracta, doncs, d’una proposta contrastada i greixada, amb uns components artístic i reivindicatiu indissociables. D’aquest còctel de paraula, música i cançó en són artífexs l’actriu Lali Barenys (rapsòdia, confecció i selecció de textos), el músic Carles Beltran (composició, adaptació i interpretació de piano i guitarra) i la músic, en aquest cas sols a la interpretació, Namina (veu cantada). A més d’alguns textos inèdits d’autories diverses i les melodies pròpies del mestre Beltran, Maleïdes les guerres inclou en el seu catàrtic fil argumental a referències conegudes com Bob Dylan, Silvio Rodríguez i Ovidi Montllor a les peces musicals; i Pere Quart, V. A. Estellés o Arthur Rimbaud als textos, entre d’altres. La funció, que no admet aplaudiments entre acte i acte, manté en alerta durant prop d’una hora i mitja un públic que incorporarà en la pròpia experiència la successió de múltiples testimonis que comparteixen un mateix crit, un mateix dolor i unes mateixes ganes de canviar la crua realitat, davant les atrocitats, els abusos i l’accentuada manca de justícia social que comporten els conflictes bèl·lics.
Guerra a la guerra. Blindat a totes les violències, el combat en forma d’un conjur més cultural que no pas esotèric. Que no generi baixes ni víctimes ni refugiats; que mai seran ni col·laterals ni innocents ni indirectes. Sense oferta d’asil polític ni humanitari a l’horitzó, ens trobem a mig camí del cor, de la raó i de la metafísica; ni enfilant els núvols ni a la mera terra baixa; estem en risc, al mar, a la deriva. Art-missatge-compromís. Remei a la insensibilitat occidental, a la torticoli europea, davant d’un espectacle punyent: deixar de mirar cap a una altra banda. Un cop de puny als relats que distreuen o confonen als damnificats que encara no sagnen però que en tenen, de sang, en aquesta guerra de guerres, en la crisi eternitzada d’uns mateixos drets humans. Cultura versus entreteniment. Una arma. Empunyem-la!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)